Aquest poema visual neix d’una recerca silenciosa: obrir arxius, calaixos i memòries per trobar, entre Tarragona, Reus i Barcelona, fragments de món que podrien haver parlat amb Kavafis. Ciutats de port i de cambres interiors, de façanes gastades i llums tardanes, on el temps s’atura un moment abans de continuar.
El blau fosc safir és el fil que ho cus tot: mar nocturn, tinta antiga, ombra d’habitació on algú rellegeix un vers. Sobre aquest fons, les imatges apareixen i s’esvaeixen a l’atzar, com si el record mateix jugués a recompondre la seva pròpia geografia. De vegades responen discretament als títols dels seus poemes; d’altres, només en reten l’eco, una manera de mirar, una respiració.
No és un simple estalvi de pantalla: és una ruta sense mapa, una Ítaca possible, feta de façanes, cantonades, porticons i mirades capturades al vol. Un collage en moviment que convida a deixar-se portar, com qui espera a la vora del port, sabent que el viatge més important passa sempre per dins.
Aquest vídeo és una ofrena mínima al poeta i a la seva època: un intent de fer dialogar el seu Mediterrani amb el nostre, perquè les ciutats que habitem continuïn parlant amb les ciutats que llegim.
Música: Cylinders de Chris Zabriskie
